Un any més. I ja en són 184 de la nostra primera participació documentada. Un
any més que complim amb la tradició més estimada pel nostre poble: celebrem
el nostre naixement com a valencians i l’advocació al nostre patró Sant Jordi des
d’aquells inicis convulsos al llunyà s.XIII. Ambdós esdeveniments ens han
configurat d’una manera especial, única, que han marcat molt profundament el
nostre caràcter com a poble fins a l’actual s.XXI.
767 anys després de la Carta Pobla i 747 dels fets que alçaren el sant capadoci
als altars alcoians. Des de les primeres festes, potser més senzilles i íntimes, des
del nostre racó entre les muntanyes, fins a l’esplendor i enormitat d’interès
internacional de les actuals. Tants anys però amb la mateixa essència, els
mateixos valors, d’arrel cristiana i d’abast universal. I tanmateix, tan mal·leable,
tan mutant, tan adaptable. Aquesta és la veritable raó de la seua supervivència i
creixement: ens uneix a totes i tots, cada vegada més conforme van passant els
anys, abraçant-nos baix l’ocre i blau, malgrat totes les diferències.
Un any més. I alguns amics de menys, malauradament. Enguany ha estat un
any particularment dur, en què ens han faltat quatre dels nostres. Els hem
trobat a faltar, quatre creuetes estimats, però els hem sabut homenatjar com es
mereixien: emocionats a la Diana, braus i eufòrics a l’Esquadra, humils i
cerimoniosos a la Processó, potents a l’Alardo. En la seua memòria, el sentiment
de tota la filà asturianos.
Passen els anys. Un darrere l’altre. La mateixa Festa però una altra Festa. A la
llum de les cròniques més antigues, cobertes amb la pols dels segles, ningú no
reconeixeria aquesta Festa moderna. Nous vestits, amb polièsters i nilons, poca
llana, poca seda; música pròpia per a Cristians i per a Moros, amb més èpica
hollywoodense que marcialitat militar; la Festa en fotos, vídeos i xarxes socials
que saturen les connexions de milions de telèfons, un baix de cada faixa, de
cada capa, de cada saragüells; cada acte mesurat, controlat, tot retransmès

digitalment i en directe, des del Partidor i el Cantó el Pinyó, fins l’últim racó de la
Terra i qui sap si als confins de l’Univers.
Un any més. I la Festa dels alcoians s’imprimeix de la sang asturiana, d’un
esperit i un caràcter que ens són propis. Hem aportat sempre el treball, l’esforç i
la il·lusió de milers d’homes i dones durant els segles per, quan ha estat el
moment, oferir els boatos de recordats càrrecs festers. Hui, a més, gaudim a la
filà d’artistes capaços d’emocionar-nos amb les paraules, d’omplir de música
carrers i locals, de vestir amb innovadors dissenys els somnis de tants i tants
festers i festeres. Fins i tot, d’haver estat l’herald de la Festa des de l’art
fotogràfic en el cartell anunciador dels Moros i Cristians d’enguany.
Un any més, en fi, en què tot canvia i tot està com sempre. Un any més en què
els Estatuts han quedat al caixó dels deures futurs, amb l’esperança de néixer al
pròxim any fester i dotar-nos, d’una vegada, d’una reglamentació acord als
temps que vivim. I també un any en què, per fi, hem pogut gaudir de la Nostra
Festa, per primera vegada, amb (gairebé total) igualtat de condicions amb les
festeres asturianes que així ho han volgut. És un privilegi per aquest cronista ser
testimoni i notari d’aquest primer pas històric i deixar-ne constància per a les
generacions futures.
Un any més. I en vindran molts més per compartir tots junts. Uns anys en què
ens tocarà revisar i redefinir costums i ordenances per polir i donar esplendor a
la mateixa Festa de sempre, vella de segles, segurs que, renovant-la any rere
any, la farem eterna. Moltes gràcies!